Barcelona Modernista
La Barcelona dels anys anteriors i posteriors a 1900, va produir un fenomen arquitectònic extraordinari: el MODERNISME, corrent de gran explosió creadora.
L’arquitectura es va convertir en un signe de la pròspera burgesia. Els arquitectes utilitzaren a les seves obres tota mena de recursos: ornaments florals, escultures, ferro forjat, formes ondulades, etc. Barcelona es caracteritza per el seu paisatge urbà i la mostra més excepcional es l’ Eixample. Trama urbana en forma de quadrícula, dissenyada per el ingenier i urbanista Cerdà el 1859. Crear espais on burgesos, artesans, comerciants y obrers poguessin conviure junts, va ser una utopia. Las lleis immobiliàries van fer que, ràpidament, unes zones de l ‘Eixample fossin més cares i exclusives que d’altres, a la esquerra el terreny de poc valor; a la dreta, molt més car, on els arquitectes estan al servei de la vanitat de la florescent burgesia del moment.
La corrent s’inicia al voltant de 1885 per el arquitecte Elies Rogent amb la recuperació de romànic català i amb les obres de Pere Falqués: El Arc de Triomf y les fanals-banc del Passeig de Gràcia, on s’uneixen l’estructura de ferro i l’original banc de la base, realitzat amb trencadís de mabre blanc.
Lluís Domènech i Montaner va dissenyar l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu. L’ origen del projecte es la donació d’un banquer per a construir un hospital que comprengués tots els requeriments mèdics al màxim nivell. El projecte inicial es componia de 48 pavellons dels quals només es van construir 27. De la complexitat i amplitud de l’obra dona idea del temps transcorregut des de el projecte fet el 1901 fins a la seva finalització el 1930. Joia arquitectònica de totxana vermella, forja, escultures, pintures i mosaics.
L’edifici més emblemàtic de Domènech i Montaner, es el Palau de la Música,sumptuosa sala de concerts que passaria a ser la llar de la música coral catalana.
El Palau de la Música, amb la Pedrera, son considerats uns dels exemples suprems del Modernisme català por la seva arquitectura brillant, atrevida i sumptuosament decorada. Edifici declarat Patrimoni Mundial de l ’UNESCO.
La façana projectada per Domènech i Montaner va sorprendre als barcelonins: d’obra vista, de bella policromia gràcies a d’utilització de revestiments de mosaic ceràmic i presidida a la cantonada, por un espectacular grup escultòric de Miquel Blay.
A l’interior, la sala de concerts es una embriagadora successió de escultures, vidrieres policromades, mosaics i elements decoratius que jugant constantment amb la percepció de la llum i el color. L’arquitecte va dissenyar la sala amb una estructura lleugera d’acer creant una mena de caixa de vidre per on es filtra la llum exterior per les vidrieres que recreant l’atmosfera de les catedrals gòtiques i donen a l’ambient un caire sacre. L’escenari de la sala es l’escultura més espectacular del Palau.
Puig i Cadafalchva realitzar la Casa Amatller, el més característic es el remat esglaonat de la façana fet amb elements ceràmics i la Casaramona, CaixaForum, on va aconseguir amb aquesta fàbrica l’obra més important del modernisme industrial.
Antoni Gaudí
Gaudíes la màxima figura de l’arquitectura catalana, reconegut arreu del món tant per part dels especialistes com del públic general.
La seva vida professional es va desenvolupar a Barcelona. Els diners i els desitjos de la burgesia, van permetre el desenvolupament de ala fantasia i imaginació desbordant de Gaudí.
La biografia de Gaudí esta íntimament relacionada amb la família Güell, de gran prestigi dintre dels ambients industrials i artístics de l’època. Per aquesta família va construir una part important de la seva obra, com el Palau Güell, la Cripta de la Colònia Güell i el Park Güell entre altres.
La seva visió de l’arquitectura com un tot es la seva empremta,les façanes i interiors denoten un intens treball que desenvolupà amb la col·laboració de nombrosos artesans.
Antoni Gaudí mort a Barcelona atropellat per un tramvia el 10 de Juny de 1926.
Casa Vicens
Aquest edifici constitueix el primer treball importat del arquitecte. Construïda entre 1883 i 1888, es un projecte molt imaginatiu per a una família propietària de una fàbrica de ceràmica. La façana te la decoració basada en la ceràmica.
L’edifici te diferents volums separat per angles, concepte oposat al de la “Pedrera” a la que dominen les línees ondulades. L’atmosfera del interior del edifici te influències de l’arquitectura àrab, que es manifesta sobre tot a l’habitació del “fumador”. El disseny dels sostres mostra plantes i flors amb fantàstics contrastes de color.
Park Güell
Construït entre 1900 i 1914. L’encàrrec d’aquest projecte que havia de ser una aristocràtica urbanització amb residències unifamiliars, va ser fet a Gaudí pel Comte de Güell.
El projecte finalment va fracassar i el parc passà a propietat municipal i es va transformar en un parc públic.
L’entrada principal disposa de dos pavellons amb pedra, voltes a la catalana i teulades cobertes de "trencadís" (revestiment de superfícies amb trossos de mosaic irregulars). Les dues teulades estan coronades per originals petites cúpules que recorden la forma d’un bolet. L’altre pavelló te una torre molt estilitzada coronada per una creu de quatre braços típica de Gaudí.
Entrant en el parc trobem una escalinata doble separada per un drac, i després la sala hipòstila de grans dimensions amb 86 columnes dòriques que sostenen la gran plaça del parc. En el sostre d’aquesta sala es poden contemplar uns plafons acolorits. La plaça es un preciós balcó amb vistes sobre Barcelona i el mar i està delimitada per un banc ondulat recobert de trencadís, al voltant de la qual s’estén el parc. La totalitat del jardí esta comunicat amb senders per als vianants, molts del quals estan sustentats amb columnes inclinades.
Casa Batlló
El projecte de Gaudí de l’any 1904, superava àmpliament els límits de les ordenances municipals, els canvis radicals i el van modificar completament, es un edifici nou. Va afegir la galeria, els balcons, les golfes i dos pisos addicionals així com tota la ceràmica policroma.
A l'interior, els espais van ser completament reorganitzats per obtenir una ventilació i una il·luminació més naturals, el pati està recobert de ceràmica progressivament més clara a mida que baixem des del terrat fins a la planta baixa. L’exterior es una de les façanes més espectaculars i brillants del món. Va utilitzar els típics elements constructius modernistes com la ceràmica, la pedra, el ferro forjat amb un extraordinari resultat.
Casa Milà “La Pedrera”
Projecte de 1905 i edificada entre 1906 i 1910 per a la família Milà, es un dels edificis cabdals de Gaudí i un dels més imaginatius de la historia de l’arquitectura, es diu que La Pedrera es més una escultura que un edifici.
La façana es una impressionant, variada i harmoniosa massa de pedra ondulant sense línies rectes a on el ferro forjat és present en els balcons i baranes que imiten formes vegetals.
Les golfes son sustentades per murs d’arcs de totxo. El terrat es d’una fantasia exuberant, les xemeneies amb formes que recorden guerrers, sortides de les escales, etc., composen un bosc de figures que sorprèn per la seva varietat i l’avantguardisme de les formes.
L’edifici va ser reconegut per l 'UNESCO com a "Patrimoni de la humanitat" l’any 1984.
Sagrada Familia
La simbologia cristiana és present en tota l'obra de Gaudí, però l'exemple més evident de la seva aplicació és al temple, que escenogràficament presenta la vida de Jesús i la història de la fe: Escenes de l’Antic testament, la vida de Jesús i els fidels, la Verge Maria, els dotze apòstols i els sants. Però també es un testament de l’autor on va aplicar totes les tècniques i solucions estructurals de les seves obres anteriors.
Temple del tipus basilical en forma de creu llatinaen que l’eix central està ocupat per quatre naus laterals de 7'5 metres d’amplada cada una i una nau central de 15 metres d’amplada, el que fa un total de 45 metres. La longitud total del temple, incloent-hi la nau i l'absis es de 95 metres.
El creuer esta format per tres naus amb una amplada total de 30 metres i una longitud de 60. Aquest creuer està format per tres naus i te dues sortides, una a la façana del Naixement i l’altre a la façana de la Passió. La nau principal te sortida a la façana de la Gloria, la més important de totes i encara per construir que serà l’entrada principal del temple situada al carrer Mallorca. Aquestes façanes tenen la missió d’il·lustrar d’una manera entenedora els misteris denaixement, passió i resurrecció de Jesucrist.
El claustre, al contrari de la ubicació tradicional a un costat del temple, rodeja quasi completament el temple i està concebut com un element d’aïllament de l’exterior.
El projecte preveu la construcció de dotze campanars (un per a cada apòstol), quatre més per els evangelistes, un altre dedicat a la Verge i el més important, de 170 m. d’alçada coronat amb la típica creu de quatre braços de Gaudí, símbol de Jesucrist. Aquests campanars de perfil parabòlic tenen en el seu interior unes escales helicoïdals que rodegen un espai a on s’han de situar les campanes tubulars, que Gaudí va estudiar durant anys i que sonaran per aire comprimit i percussió.
Actualment transcorreguts més de 100 anys des de l 'inici, els treballs segueixen un ritme de construcció que s’ha accelerat considerablement.
L'única part del temple edificada directament per Gaudí es la que comprèn l’àpside i la façana del Naixement amb els seus quatre campanars, dels que en només n’havia pogut completar la base sense els pinacles de tres d’ells i la totalitat del Sant Bernabé.
La polèmica sobre la continuació de la obra a partir de 1952, es deguda a la falta de dissenys originals que en bona part varen ser destruïts durant la guerra civil (1936-1939) i afortunadament ha estat ja totalment superada, actualment es parla de la possibilitat, si els treballs continuen al mateix ritme, d’acabar les obres d’aquí a 20-25 anys..
Segueix-nos a